Entrevista a un 'sense sostre'

Història ‘sense sostre’

“Quan entres en el cercle és molt difícil sortir-ne”

“El culpable que estigui al carrer, sóc jo mateix”

En Roberto va viure als carrers de Barcelona durant gairebé un any. Des de fa dos mesos passa les nits en una casa ‘okupada’ del barri del Mercat Nou (l’Hospitalet) i es guanya la vida fent d’estàtua a les Rambles barcelonines. En Roberto és un italià que va voler venir a viure a Catalunya per canviar d’aires, després de separar-se de la seva dona. No obstant, les coses no li van anar com es pensava i va veure’s obligat a dormir al carrer. Ara, als seus 40 anys, veu difícil recuperar una vida com l’anterior, i és que la seva addicció a l’heroïna li posa encara més traves a l’hora d’aconseguir un lloc de treball. Això no impedeix que en Roberto sigui una persona dinàmica, amb ganes de fer coses i amb recursos per guanyar-se la vida. Entre la gran distància que ha de recòrrer (de l’Hospitalet fins les Rambles) aprofita per dinar cada dia en el menjador social del Paral·lel.

Darrera la cua de persones que esperen al menjador social surt, ja dinat, en Roberto, que s’ha assabentat de la nostra presència per l’assistenta social del centre. Les seves primeres paraules les empra per presentar-se i per anunciar que dóna per fet que cobrarà cinc euros per l’entrevista. Finalment, però, desestima la seva demanda quan és convidat a prendre un cafè. En sentir aquesta proposta se l’il·lumina la cara, dibuixant un somriure de bat a bat: “Fantàstic! Fa un any que no sec a una terrassa a prendre res”.

- Per què vas venir a Barcelona?
- Fa un any volia canviar d’aires i vaig pensar que aquí podria viure bé, però vaig acabar dormint al carrer. Ara, des de fa dos mesos visc en una casa ‘okupada’ al Mercat Nou, amb sis persones més. Són molt joves, no tenen experiència i sempre es droguen. Durant el dia dormen i de nit, festa. Després, si tenen un problema van a la mama.
- Quan dormies al carrer, en quin tipus de llocs ho feies?
- Dormíem a les Drassanes o per les Rambles. Allà érem vària gent dormint i estàvem millor, ens fèiem companyia. O si no, dormia en contenidors d’obra.

Per fi es divisa un bar. Deuen ser tantes les ganes que té d’arribar-hi, que travessa pel mig de l’Avinguda Paral·lel. Després de provocar un petit caos circulatori, s’asseu en una de les cadires i demana un cafè.

- Com és el teu dia a dia, com guanyes els diners?
- M’aixeco pel matí i vaig cap a les Rambles a fer d’estàtua. Després dino al menjador social i me’n torno a les Rambles, fins al vespre. Per dutxar-me vaig a l’alberg de Navas o al centre de Drassanes, on em donen roba neta. D’aquests centres rebo molta ajuda.
- I de la gent del carrer també? Què penses de la societat?
- Hi ha molta gent que no es preocupa. He vist moltes vegades gent a terra que estava no morint-se, però quasi, i la gent no mirava. Molta indiferència. En conjunt, eh? No només aquí. No pensen per què tens un problema. Molta indiferència., poca comprensió.
- Els primers dies que vas dormir al carrer com van ser? Què recordes?
- No sé, no sé contestar la pregunta... perquè no...

En intentar respondre aquesta pregunta, Roberto no pot evitar emocionar-se. La resposta la diu amb la veu tremolosa, i uns ulls molt brillants, com a punt de plorar. Es fa un silenci d’uns segons, però etern, que es trenca amb la primera glopada de cafè, després de força minuts sense que l’hagi tastat.

- Tens família a Itàlia?
- Sí, tinc els pares i un germà. De tant en tant els truco. Abans tenia una dona, però ens vam separar. Aleshores vaig voler canviar d’aires i vaig venir aquí.
- Per què no tornes a Itàlia? No creus que estaries millor?
- Depèn de mi mateix. Perquè jo quan vaig venir aquí estava molt bé. Pensava trobar feina i una casa ràpidament; però per això necessitava la documentació, necessitava això i allò altre i em vaig quedar ‘perdut’ pel carrer. Tinc la documentació italiana, però necessito la d’aquí. No tinc l’empadronament, no me’l fan si no tinc un lloc on viure. No bec però el problema és que em punxo.
- Compres la droga amb els diners que treus fent d’estàtua?
- No, vaig començar a punxar-me a Itàlia, però ho havia deixat. –En Roberto intenta esquivar la pregunta- Aquí, després de dos mesos sense trobar feina vaig tornar a caure. El primer dia que vaig arribar vaig anar al port perquè m’agradaria treballar de pescador. Però no tinc el permís de treball. Em deien: “Vine després”; però després, després, després... i ja han passat 12 mesos. A més, per fer-me els documents necessito diners, i només la foto ja costa tres euros. De vegades tres euros els guanyo en cinc minuts, i de vegades en tot un dia no trobo ni un euro. Un problema et porta a un altre.
- I tot plegat de qui és culpa? És de l’Administració, podria facilitar més les coses?
- Culpa... és culpa meva. Primer és culpa meva, i segon del sistema capitalista i consumista. El cas és que no trobo feina. Una mica, segur, és pel problema de la droga. Cada dia em punxo, és molt difícil de sortir-ne.
- Creus que pots deixar la droga en algun centre de desintoxicació?
- Un pensa: “vas allà i t’ajuden”. No. Vas allà i et diuen: “vine d’aquí una setmana a parlar amb l’assistenta social”; “vine d’aquí quinze dies a parlar amb el doctor”, i mira, jo no sé ni quin dia és avui. No sé ni en quin any som, 2006, 2005... quin any és?
- Sí, 2006. Quan estaves a Itàlia a què et dedicaves?
- Treballava en una fàbrica de coure. Però he fet altres coses, de paleta, electricista...
- Abans d’estar fent d’estàtua, demanaves pel carrer?
- Sí, bé, venia figures fetes de llauna al carrer. Però venia la Urbana i m‘ho treia tot, em treia els diners... Fent això podia guanyar en un dia 30-40 euros; més que ara. Estava bé, i tampoc hi ha tantes alternatives, crec. O si no s’ha de robar, però jo no robo. No m’agrada robar, em punxo però tinc valors: l’amistat, la família...
- Quan vas començar a punxar-te?
- Molt tard, als 25 anys. Tots s’inicien als 15 o 16. A casa hi havia cocaïna, i de la cocaïna em vaig iniciar en l’heroïna. Cada persona té els seus problemes. Jo quan era nen era tranquil, després vaig tenir la meva feina, una dona... Però un dia va canviar tot.
- Però pot tornar a canviar.
- Una vegada entres en el cercle és molt difícil sortir-ne, molt. I si trobes una persona bona sempre has d’estar atent. Et ve i el primer dia et diu: “jo t’ajudo”. També el segon, i el tercer. Al cap d’una setmana et diu que vagis a casa seva, et deixa dutxar-te, et vesteix... Però de vegades el vuitè dia t’ho roba tot. Llavors et deprimeixes i no et queda valor. I has de començar tot el rotllo.
- Malgrat tot, tens esperança?
- És clar. Vull anar a Itàlia a fer un bon tractament contra l’heroïna. El d’aquí no és bo.

En Roberto pregunta l’hora. Són les 14.30 h. Es dóna una palmada a la cuixa i s’aixeca. Després d’una encaixada de mans i desitjar-li sort comença a desaparèixer, Paral·lel abaix, rumb el seu lloc de treball.