Crònica temàtica

Els acomiadats de SEAT es reuneixen a Nou Barris

“Seguirem lluitant pels nostres drets amb valentia, esperança i força”

Els treballadors denuncien la “traició” d’UGT i CC.OO.

Diego Rejón –responsable de SEAT del sindicat Confederació General del Treball (CGT), i Jorge Cartelana –un dels acomiadats de la firma automobilística- encapçalen una xerrada-col•loqui en solidaritat amb les 660 persones que SEAT va acomiadar el desembre passat. L’acte es celebra el 30 de març a les 19:00 hores al casal del barri de la Prosperitat, al districte barceloní de Nou Barris.

L'acte en favor de la readmissió dels 660 acomiadats de SEAT comença a les 19:10 hores, amb deu minuts de retard. Fins llavors, l'ambient és bastant pobre. La quinzena de presents, homes en una àmplia majoria, esperen d’empeus, excepte les dues úniques senyores que estan assegudes en la segona fila. Una d’elles llegeix amb molt interès la revista “Pronto”. L'altra, en canvi, mostra senyals d'avorriment, mirant d'un costat cap a un altre i realitzant petits, però profunds, sospirs.

La sala on es duu a terme la xerrada és força gran, encara que massa per la gent que l'ocuparà. Les seves parets, recobertes per cartells amb el lema “Solidaritat amb els acomiadats i acomiadades de SEAT. READMISSIÓ 660”, són groguenques. Del sostre pengen uns fluorescents molt potents. Al costat de la porta hi ha una petita tauleta on els assistents poden firmar a favor de la readmissió dels acomiadats. Enmig de la sala hi ha una taula amb un micròfon i tres ampolles d'aigua. Hi seuen Diego Rejón, delegat de la CGT a la SEAT; Jorge Cartelana, membre de l’Assemblea d’acomiadats de la firma automobilística; i Paco Pérez,

representant del Comitè de Solidaritat amb els acomiadats de Nou Barris.
La xerrada, organitzada pel Comitè de Solidaritat de Nou Barris, arrenca amb la intervenció de Diego Rejón. El conferenciant informa a la vintena d’assistents de la importància de la factoria SEAT com a “laboratori” per la resta d’indústries espanyoles, pel que fa les mesures laborals i a la seva resposta obrera. Segons la mateixa font, actualment aquest laboratori experimenta amb l’aplicació de l’economia neoliberal, en dos aspectes: El primer, perquè els 4.600 nous treballadors (que substitueixen a la generació prejubilada) cobren fins al 50% menys que els seus antecessors. El segon dels aspectes és el tema que ocupava el debat, l’acomiadament de treballadors, causat, en aquest cas, pel canvi de plantejament de la marca SEAT des de que és a mans de Volkswagen. Ara, s’ha passat de fabricar cotxes petits i de classe mitjana a cotxes cars. Després d’aquests acomiadaments, els afectats i la gent implicada del món sindical van constituir un Comitè de Solidaritat per fer front a la nova situació dels 660 ex-treballadors. D’aquest Comitè s’han anat creant delegacions a diferents barris i districtes de la ciutat, com el de Nou Barris.
La sala es va omplint poc a poc i ja congrega uns 40 assistents. La majoria segueix amb interès el col•loqui, però uns quants semblen distrets pel soroll del bar del costat. Un grup de quatre joves, que llueixen ‘rastes’ i grans arracades, s’ha incorporat a la xerrada.
La intervenció de Diego Rejón, i el col•loqui en general, està marcada per una dura crítica als sindicats UGT i CC.OO., als quals acusa de traïdors per haver arribat a un acord amb la multinacional alemanya Volkswagen per institucionalitzar la “situació precària” dels treballadors. Segons Rejón, aquest acord és una trampa, ja que els empleats tindran l’oportunitat de no treballar 25 dies cada any i cobrar-los igualment, a canvi però que l’empresa els reclami quan ho desitgi, fins i tot en dies festius. Teòricament, l’acord estableix una gestió conjunta de l’empresa patrons-sindicats. A la pràctica, però, els sindicats majoritaris (CC.OO i UGT) es limiten a donar sistemàticament el vist-i-plau a les decisions de l’empresa, segons la CGT.
Diego Rejón gesticula molt i parla amb una gran seguretat i determinació. Comença parlant en castellà, però de cop i volta es passa al català tot i les queixes d’una dona que finalment marxa.
La critica més forta del delegat obrer als sindicats majoritaris és per l’Expedient de Regulació de l’Ocupació que van establir amb SEAT i que suposava l’acomiadament de 660 treballadors. Segons Rejón, les negociacions van ser un “teatre” en les quals CC.OO. i UGT van elaborar, de manera corrupta, llistes de treballadors crítics amb la seva política sindical. El pretext oficial pels acomiadats que dóna l’empresa es basa en la seva “poca professionalitat”, terme que Rejón considera “massa subjectiu”. A més, recorda els “pocs acomiadats que hi ha hagut de CC.OO.”.

A les 19:45 hores comença la intervenció de Jorge Cartelana, un dels acomiadats de la factoria automobilística. Per Cartelana, l’únic que es va aconseguir va ser un conveni enganyós, que estableix dues opcions d’acomiadament entre les que el treballador afectat pot escollir. O bé opta perquè l’empresa li pagui el corresponent al salari de 20 dies per any treballat, amb la possibilitat que pugui tornar a contractar-lo el 2007; o bé escull cobrar l’equivalent a 45 dies per any treballat amb la contrapartida de quedar ja totalment desvinculat de SEAT. L’acomiadat adverteix que cap de les dues opcions obliga l’empresa a contractar de nou els afectats. L’extreballador de SEAT també considera que, si finalment hi ha readmissions, serien igualment selectives i que l’empresa triaria als treballadors que no s’han mostrat en contra de les seves pròpies polítiques. Cartelana afirma que “és per aquest motiu que els sindicats majoritaris, en comptes d’enfrontar-se a l’expedient regulador, el que fan és posar la por al cos i recomanar als seus afiliats que no denunciïn SEAT, perquè d’aquesta manera tindran més oportunitats de ser readmesos”.
Cartelana parla amb nerviosisme i es toca constantment el cabell i les orelles. Sembla molt afectat per la seva nova situació.
La última qüestió que explica als assistents és que setmanalment el Comitè d’Acomiadats es trasllada a la fàbrica per mantenir el suport dels seus antics companys en la seva lluita. Una altra activitat del Comitè és mobilitzar-se i participar en xerrades, en mitjans de comunicació, etc.

Durant el col•loqui, que ha començat a les 20:00 hores, un jove acomiadat militant del PSC i CC.OO., acusa de “venuts i corruptes” els seus líders, Matías Carnero i Manolo Gálvez, signants del polèmic acord. Afegeix, molt exaltat, que probablement es produiran readmissions dels afiliats a Comissions Obreres, ja que els seus dirigents “tenen por que els militants se’n vagin a la més combativa CGT”.

En aquesta línia li respon Diego Rejón, que mostra una prova material de la “corrupció” de Carnero. Es tracta d’un full destruït pel líder de la UGT, però recuperat i reconstruït (enganxat amb celo). En l’acta es pot llegir el terme “acomiadaments pactats”. Rejón informa que Matías Carnero va reconèixer l’autoria del full manuscrit davant un jutge.
Un cop tancat el torn de preguntes, l’acte s’acomiada amb un unànime “¡Viva la clase obrera!”.

Breu història de 660 drames

Els centenars d’acomiadaments no són res més que la culminació d’un llarg camí de pressions, amenaces i precarització.

El drama de bona part de la plantilla de SEAT – símbol del moviment obrer durant la Transició, quan conquisten valuosos drets- comença el novembre de 2001. Llavors s’inicia un importantíssim canvi generacional que instaurarà una doble escala salarial (els nouvinguts rebran fins un 50% menys dels sous originals). A més, aquest relleu massiu jubilarà a molts dels combatius obrers dels anys 70 i 80, restant així gran part de la capacitat de resposta dels treballadors enfront les ‘ofensives’ del patró.

El pas segon data de finals de 2002. Mentrestant, Volkswagen havia retirat part de la producció catalana, deixant només dos models per fabricar: l’Ibiza i l’Altea.

El cas és que a finals d’aquest 2002 s’inicia el “xantatge de la flexibilització”, tal i com l’anomena l’acomiadat Jorge Cartelana. Amb l’objectiu “d’adaptar-se a les necessitats del mercat en un món globalitzat”, Volkswagen trasllada part de la producció –al voltant d’un 10%- de les plantes de Martorell i de la Zona Franca a Bratislava (Eslovàquia). Les comparacions empresarials per abaixar els salaris i per obtenir més flexibilització seran “contínues”

Al gener de 2003 es celebren eleccions sindicals. La CGT és exclosa d’un liderat que abans compartia amb CC.OO. Comissions s’alia amb la més “conservadora” UGT.

Les pressions abans esmentades i el triomf d’un sindicat menys bel·ligerant es plasmen en el Conveni de 2004. Aquest acord laboral, presentat pels sindicats i els patrons com “una assegurança per la continuïtat de l’empresa i de la plantilla”, institucionalitza la “bossa d’hores” –comentada en el ‘cos’ de la crònica- i inclou una “clàusula trampa”. Aquesta clàusula permet renegociar el conveni si l’empresa es declara en “crisi”. Això no triga en succeir i l’empresa amenaça amb un “Expedient de Regulació de l’Ocupació” que afectaria algun miler de treballadors.

Davant aquesta mesura, els sindicats CC.OO., UGT i CGT s’uneixen en un front comú. Un dirigent de CC.OO. anuncia que “aniran a la guerra, però cap acomiadat”. S’inicien un seguit de mobilitzacions.

El 4 de desembre de 2005, a causa de l’ultimàtum de Volkswagen i de les pressions del govern de la Generalitat –el Conseller d’Indústria, Rañé, declara que “si no s’accepta l’expedient, l’empresa farà altres coses pitjors”-, el front unitari es trenca i els dos grans sindicats s’afanyen a negociar.

La negociació acaba la matinada del 15 al 16 de desembre amb un acord, signat per CC.OO. i UGT, que acaba amb 660 llocs de treball. Els acomiadats són seleccionats seguint criteris tan abstractes com la seva “polivalència” o la seva “professionalitat”.

El 23 de desembre de 2005, quan l’empresa comença a executar els acomiadaments, els treballadors de SEAT realitzen una vaga massiva i espontània en solidaritat amb els seus ex-companys. La lluita per la readmissió ha començat.

Jordi Busón

Marta Agraz

Pablo Alegria

Ana Belén Callado