'Botellón' vs. protestes d'estudiants (França)

Setmana de joves

L’equador d’aquest mes de març ha estat marcat pels joves, en dues ciutats diferents –Barcelona i París- i per dos motius ben diferenciats. ‘Mentre a França els joves feien la revolució, aquí es limitaven a beure pels carrers’, asseguren molts en un intent demagog de satanitzar encara més el botellon (o per què no dir-ne, ‘garrafot’). No és just arrossegar el garrafot fins a un context problèmatic (el francès) que no és el que li pertoca: segurament el jovent català també reivindicaria els seus drets si aquí s’aprovés una llei com la que ha fet detonar els estudiants francesos.

A banda d’aquesta diferenciació de contextos, en ambdues concentracions de joves van haver aldarulls, això sí, protagonitzats per una minoria. Aquests fets, comprensibles a París, resulten del tot inadmissibles a Barcelona. Si bé és cert que hi va haver un excès d’autoritat que va exaltar els joves, un garrafot no ha de comportar cap acte violent. En fer-lo massiu, les autoritats haurien d’haver permès celebrar-lo en un lloc que no molestés els veïns, com en un gran parc o a la platja i, d’aquesta manera, s’haurien estalviat molts avalots. Al jovent parisenc, però, recomanaria que seguís protestant allà on molestés més els governants.

Memòries d'una càmera de seguretat

La càmera de seguretat del passadís de correspondència de l’estació de metro de Passeig de Gràcia capta una aparent tranquilitat. Són dos quarts de dues de la matinada, mitja hora abans que tanqui el metro, i només es veuen tres persones que vénen de la llunyania de l’intermianble passadís que connecta les línies 2 i 3.

Un minut més tard, la càmera reconeix les tres figures: es tracta d’una dona de mitjana edat, que pel seu aspecte sembla de classe social alta. Darrera d’ella, dos joves d’una vintena d’anys acceleren el pas paulatinament.

Són dos quarts i cinc, i tots tres ja han arribat al final del passadís, a pocs metres d’on se situa la càmera que enregistrarà l’assalt. Un dels joves precipita la mà dreta cap a la butxaca de la caçadora texana i estripada que duu. Després de remenar-hi els dits durant uns instants sense èxit, a la vegada que se li posa cara d’espant, treu un objecte allargat i l’acosta sense pensar-ho a la dona.

La coneguda actriu barcelonina es gira i somriu amablement als joves. Tot seguit, agafa el bolígraf que li ofereix un d’ells i, en un tros de paper que es treu del no-res hi estampa la seva rúbrica.

Monòleg Pujol (estat rebel)

Vine Artur, com que vas perdre les eleccions t’explicaré la meva vida perquè aprenguis del mestre.

Per ser un bon president, primer t’han d’haver tancat a la presó per rebel. Qui s’han cregut que són?? Total, per haver cantat el Cant de la Senyera! No sé... però si tampoc vaig cantar tan malament!

El primer que vaig pensar va ser que el poble havia de reaccionar contra aquell dictador. Un poble que havia estat lliure i que aleshores era oprimit. M’enrecordo (tos), m’enrecordo que cridava des de la garjola: Catalans! Agafeu la falç i sortiu al carrer! Que les nostres senyeres deixin de ser marrons per la pols. Aquí, l’únic que ha de ser marró és la nostra terra, la Moreneta i el Llobregat!

Continua llegint el monòleg

Maragall dóna permís al Bisbat de Lleida per retornar les obres d’art a l’Aragó

El Bisbat de Barbastre està disposat a recórrer al Tribunal Constitucional si les obres d’art no es retornen a l’Aragó

El permís que legalment el Bisbat de Lleida necessitava per poder retornar les obres d’art a l’Aragó va arribar ahir, quan Pasqual Maragall, president de la Generalitat, va enviar una carta al seu homòleg aragonès, el també socialista Marcelino Iglesias, en la qual qualificava de ‘prioritari’ el retorn de les obres d’art sacres.

Aquesta carta obre un nou escenari a la propietat de les obres, en espera que el Vaticà deliberi el recurs presentat pel Bisbat de Lleida per tal de mantenir-les a la capital del Segrià.

El Bisbe de Barbastre, Alfonso Milián, manté que està disposat a recórrer al Tribunal Constitucional si no aconsegueix els seus propòsits per la via eclesiàstica. ‘Ells [el govern català] no dubten de la propietat de les obres i saben que es van catalogar indegudament, així que donaran la seva autorització’, va declarar Milián en referència a les reunions mantingudes amb Caterina Mieras, consellera de Cultura.

El Bisbat de Lleida defensa la seva posició assegurant que la seva propietat sobre les obres d’art es basa en la possessió continuada, la conservació i la restauració de les peces. A més, fa referència als títols de propietat que es van aconseguir per mitjà de compres.

Per la seva banda, a Barbastre defensen que entre un rector i un bisbe no pot haver cap transacció econòmica i que, per tant, les obres es van adquirir al marge de la legalitat.

El Bisbat de Barbastre porta reclamant 113 obres d’art al Bisbat de Lleida ja fa més de deu anys quan, el 1995, el Vaticà va decretar el traspàs de les parròquies de la Franja –administrades pel Bisbat de Lleida- al Bisbat de Barbastre-Montsó. Aleshores el Govern d’Aragó va reclamar el seu patrimoni conservat a Lleida. Encetat el conflicte, el Vaticà es va pronunciar el 2005 a favor d’Aragó exigint a Lleida que entregués les obres sacres en un termini de 30 dies. Francesc Xavier Ciuraneta, el bisbe de Lleida, va interposar un recurs contra la sol•licitud i va demanar permís a la Generalitat per poder lliurar-les, ja que aquesta té l’obligació de vetllar per la unitat museística. Ara aquest permís ha arribat amb la carta de Maragall i l’acord que anuncia, cosa que ha desconcertat el bisbat lleidatà.

Per entendre la discòrdia hem de remuntar-nos al 1835, quan a Espanya s’inicià un procés de desamortització de béns eclesiàstics, amb el qual el patrimoni artístic de l’Església es dispersà en diferents mans privades. A finals del XIX el Bisbat de Lleida començà la recuperació de part d’aquest patrimoni, que va ser propiciada per l’esperit romàntic de la Renaixença catalana. D’aquesta manera, el Museu Diocesà de Lleida es va inaugurar el 1893, sent, junt amb el de Vic, el primer de l’Estat.

En aquest context, el bisbe Messeguer de Lleida va començar a comprar obres d’art provinents de la Franja de Ponent (Aragó) per ingressar-les al museu. Com a prova de la compra es conserva un rebut.