Maria Alpí: “El que fem és omplir la ‘motxilla’ que portem en néixer, on anem acumulant experiències”

La Maria Alpí és la directora de la “Gespa”, l’escola bressol de l’Autònoma. De mitjana edat, alta i morena de pell, és plasmada en un dibuix fet pels nens, que penja del seu despatx. “Mari”, hi posa. Així és com coneixen aquesta dóna que ens va atendre entre els plors de la Júlia, que va haver d’anar a renyar perquè havia fet algun desastre amb les cadires. La Mari també forma part de la Fundació Privada Gespa, juntament amb quatre representants de la UAB i dos de l’Ajuntament de Cerdanyola.


Quin és el funcionament de l’escola, la pedagogia que se segueix amb els nens...?
Bàsicament, basem la nostra manera de treballar en l’àrea natural i social, que és el que vertebra tota la pedagogia de l’escola. Consisteix en les festes populars i l’entorn natural més proper: tenim el nostre jardí que ens permet treballar per introduir als nens un respecte pel medi. També intentem donar consignes, tant als nens com a les famílies, perquè participin d’una societat més sostenible.

Perquè les principals activitats o jocs es fan, quins són?
De manipulació, d’observació, de comunicació. Juguem amb coses de l’entorn natural, com poden ser elements del bosc, o amb ingredients de cuina quotidians. Per exemple experimentem què passa amb la farina en barrejar-la amb aigua, què passa si posem sucre a la llimona... en el dia a dia es van donant activitats d’aprenentatge.

Podríem dir que l’objectiu primordial és despertar la curiositat del nen?
Exacte, sempre pensant que el nen sigui curiós i que vulgui participar, perquè confiem que el nen petit pot fer moltes i moltes coses.

Quin és el tracte que teniu amb els pares?
És un tracte molt quotidià: els pares entren cada dia a l’escola a deixar els seus fills, i si se’ls ha de comentar alguna cosa se’ls comenta. I si no, ajuden els seus fills a treure el pitet, a posar-lo a la cistella, etc. També es fa una reunió en iniciar l’escola, entrevistes individuals amb cada família, etc. A més, els nens de 0 a 2 anys porten una llibreta a casa cada dia, que és un mètode de comunicació on expliquem l’evolució del nen i on també els pares poden explicar les coses de casa.

I el tracte és cordial?
Molt, molt cordial. Els pares també participen en l’escola: si un pare sap tocar la flauta doncs es fa un concert de flauta... intentem implicar les famílies dins l’escola.


Creus que la professió de mestre de pre-escolar està infravalorada? O al contrari, si la societat pensa que és complicat.
Crec que està infravalorada, i també pels nostres companys, els de l’“escola de grans”, que diem nosaltres. Ens sentim mestres dels nens petits i confiem que poden fer moltes coses, i ho sabem, i per això els proposem moltes coses a fer. Però des de fora es veu com un espai on es guarden els nens, on es canvien, on se’ls dóna de menjar... i totes aquestes coses no són gaire valorades. Però són coses imprescindibles i importantíssimes en el creixement del nano. Depèn de com el tractis a l’hora de canviar-lo, a l’hora de donar-li el berenar, a l’hora d’anar a descansar... totes aquestes coses tant rutinàries són molt importants en el creixement. Perquè són activitats d’aprenentatge.

I aquesta és una de les principals responsabilitats que té la teva feina? El fet d’influir en la futura vida del nen...
Pensem que el que fem és anar omplint aquella motxilla que portem en el moment de néixer, on anem acumulant experiències i que un dia determinat apareixen, i nosaltres hi col·laborem. Els nens van acumulant coneixements que després en l’“escola de grans” els permetrà tenir una base feta, que els ajudarà a comprendre millor els continguts.

I com heu viscut des de l’escola, o més particularment el teu punt de vista, aquests últims casos que han passat del maltractament de la nena, l’Alba; el reformatori de l’Empordà, el nadó amb restes de cocaïna a la sang...
Jo ho visc com a persona, i també amb les meves companyes que ho hem comentat. Em pregunto què els passa pel cap als pares per poder fer coses així. Com la gent pot abusar d’un nen que no es pot defensar? No és indignació, sinó tristor. Tristor de no poder ajudar aquestes famílies, que són famílies desestructurades. I el cas dels nens suïssos... penso que és una manera de treure’s un “problema” de la família, pagant uns diners i no volent saber on estan ubicats els seus fills. I un abús per part dels adults de tenir-los així.

Per evitar aquests casos s’ha d’ajudar les famílies?
Penso que des de l’Administració hauria d’haver-hi molts ponts de cara a les famílies, i donar respostes de formació. Que els municipis creessin una xarxa integral de la petita infància, en la qual hi haguessin psicòlegs, assistents socials... per detectar què passa, quines ajudes podem donar; buscar el que hi ha en cada municipi i oferir aquestes possibilitats.

Alguna vegada us heu trobat amb algun cas que penséssiu que un dels nens ha estat maltractat?
No, aquí a l’escola no.

I si veiéssiu un nen amb marques, cops... què faríeu?
Evidentment ho denunciaríem. Primer intentaríem saber què passa, amb la família. Però crec que seríem prou objectives com perquè depèn del que veiéssim o detectéssim, demanaríem que es fes un seguiment de la família.

Què és pot aprendre d’un nen?
Un nen? T’ensenya moltes coses. Perquè el nen per sí mateix és innocent, i aleshores és solidari. I el nen petit et dóna una alegria i unes ganes de viure amb ell i créixer amb ell que et fa planejar activitats perquè pugui créixer i ser feliç.

I el millor que un nen pot aprendre d’un adult?
No ho sé, perquè els adults estem molt carregats de coses. Jo penso que el millor que podem donar als nens és ensenyar-los a ser solidaris, a ser amics, a col·laborar, a ser respectuosos amb tot: el medi ambient, les persones, els animals...