Alfabetització digital al Raval

Aquesta setmana hem visitat el telecentre Casal dels Infants del Raval, per poder incloure l’experiència en el documental sobre Alfabetització Mediàtica i Digital. El telecentre, que està situat al carrer barceloní Junta de Comerç 16 i que està dinamitzat per Marc Paqual, ofereix una sèrie de classes i recursos perquè els veïns del barri aprenguin a utilitzar correctament els ordinadors.

El centre, que forma part del projecte Punt Òmnia de la Xarxa de Telecentres de Catalunya (XTC), està equipat amb una quinzena d’ordinadors perquè joves sense recursos, immigrants i la gent gran (veïns del barri de tota la vida) puguin alfabetitzar-se digitalment.

El Casal dels Infants del Raval ofereix diferents activitats, cadascuna adaptada a les prioritats i les necessitats dels diferents usuaris del Telecentre. Per una banda trobem els cursos d’informàtica en els quals els alumnes adquireixen coneixements variats en l’ús quotidià dels ordinadors: navegar i cercar informació per Internet, enviar i rebre e-mails, fer gestions a través de la xarxa, saber utilitzar editors de textos i fulls de càlcul o tenir alguns coneixements de retoc fotogràfic. Segons ens explica Marc Pasqual, a tota aquesta sèrie de coneixements se li intenta donar un caire personal. És a dir, es busca que l’alumne en vegi la utilitat i trobi la motivació a través de les seves relacions personals: poder contactar amb la família que viu al país d’origen, saber guardar les seves fotografies personals, etc.

Altres activitats que duu a terme el telecentre són les càpsules, uns cursos especials per aquells alumnes més avançats en coneixements sobre les TIC, en les quals s’expliquen les lliçons de manera molt ràpida, seguint pràcticament una mecànica autodidacta. Pasqual diu que les càpsules es van crear perquè hi havia alumnes que es volien quedar molts anys al telecentre, i que per tant sempre adquirien els mateixos coneixements. D’aquesta manera les càpsules permeten que aquests alumnes aprofitin millor els anys de més que es volen quedar en el centre.

Per últim també destaca l’anomenat Espai Obert, que com el seu nom indica consisteix en una lliure utilització dels ordinadors, sense que s’imparteixi cap classe. El perfil més usual d’aquesta activitat són els joves del barri, que l’utilitzen a mode de ciber o de locutori, sobretot per parlar a través del MSN Messenger amb els seus amics.

Notícia falsa

Jordi Busón Morén

Khartum

Abdul Al Hassan es va reunir ahir amb el seu homòleg egipci, Assad Kotaite, per mirar de trobar sortides al que sembla un conflicte inevitable. Durant la trobada, convocada al palau presidencial de Khartum, els dos presidents van acordar buscar el recolzament d’Etiòpia perquè els tres estats reclamin a l’ONU el finançament de l’expedició Water Mars II. Aquesta nova aventura espacial començaria a preparar-se al segon semestre del 2028, i no seria fins el 2035 que els vint transbordadors tornarien a la Terra carregats de l’aigua necessària per combatre la sequera dels pròxims sis anys.

L’Institut Hidràulic del Nil preveu que les reserves que van arribar amb l’anterior expedició s’esgotin a finals de 2030, cosa que significa que el conflicte s’escalfarà durant els cinc anys sense aigua si Etiòpia continua negant-se a deixar continuar el curs del Nil.

És per aquest motiu que Al Hassan i Kotaite buscaran la pressió de les Nacions Unides perquè el govern d’Etiòpia variï la seva postura, a canvi d’una remuneració econòmica pagada per la Comunitat Internacional. A més, durant la reunió, van exigir a la NASA que no posi traves a l’execució de la segona Water Mars, després de les reticències mostrades en la primera expedició, l’any 2022, en no voler reconèixer l’existència de plaques de gel en la superfície marciana.

Crònica temàtica

Els acomiadats de SEAT es reuneixen a Nou Barris

“Seguirem lluitant pels nostres drets amb valentia, esperança i força”

Els treballadors denuncien la “traició” d’UGT i CC.OO.

Diego Rejón –responsable de SEAT del sindicat Confederació General del Treball (CGT), i Jorge Cartelana –un dels acomiadats de la firma automobilística- encapçalen una xerrada-col•loqui en solidaritat amb les 660 persones que SEAT va acomiadar el desembre passat. L’acte es celebra el 30 de març a les 19:00 hores al casal del barri de la Prosperitat, al districte barceloní de Nou Barris.

L'acte en favor de la readmissió dels 660 acomiadats de SEAT comença a les 19:10 hores, amb deu minuts de retard. Fins llavors, l'ambient és bastant pobre. La quinzena de presents, homes en una àmplia majoria, esperen d’empeus, excepte les dues úniques senyores que estan assegudes en la segona fila. Una d’elles llegeix amb molt interès la revista “Pronto”. L'altra, en canvi, mostra senyals d'avorriment, mirant d'un costat cap a un altre i realitzant petits, però profunds, sospirs.

La sala on es duu a terme la xerrada és força gran, encara que massa per la gent que l'ocuparà. Les seves parets, recobertes per cartells amb el lema “Solidaritat amb els acomiadats i acomiadades de SEAT. READMISSIÓ 660”, són groguenques. Del sostre pengen uns fluorescents molt potents. Al costat de la porta hi ha una petita tauleta on els assistents poden firmar a favor de la readmissió dels acomiadats. Enmig de la sala hi ha una taula amb un micròfon i tres ampolles d'aigua. Hi seuen Diego Rejón, delegat de la CGT a la SEAT; Jorge Cartelana, membre de l’Assemblea d’acomiadats de la firma automobilística; i Paco Pérez,

representant del Comitè de Solidaritat amb els acomiadats de Nou Barris.
La xerrada, organitzada pel Comitè de Solidaritat de Nou Barris, arrenca amb la intervenció de Diego Rejón. El conferenciant informa a la vintena d’assistents de la importància de la factoria SEAT com a “laboratori” per la resta d’indústries espanyoles, pel que fa les mesures laborals i a la seva resposta obrera. Segons la mateixa font, actualment aquest laboratori experimenta amb l’aplicació de l’economia neoliberal, en dos aspectes: El primer, perquè els 4.600 nous treballadors (que substitueixen a la generació prejubilada) cobren fins al 50% menys que els seus antecessors. El segon dels aspectes és el tema que ocupava el debat, l’acomiadament de treballadors, causat, en aquest cas, pel canvi de plantejament de la marca SEAT des de que és a mans de Volkswagen. Ara, s’ha passat de fabricar cotxes petits i de classe mitjana a cotxes cars. Després d’aquests acomiadaments, els afectats i la gent implicada del món sindical van constituir un Comitè de Solidaritat per fer front a la nova situació dels 660 ex-treballadors. D’aquest Comitè s’han anat creant delegacions a diferents barris i districtes de la ciutat, com el de Nou Barris.
La sala es va omplint poc a poc i ja congrega uns 40 assistents. La majoria segueix amb interès el col•loqui, però uns quants semblen distrets pel soroll del bar del costat. Un grup de quatre joves, que llueixen ‘rastes’ i grans arracades, s’ha incorporat a la xerrada.
La intervenció de Diego Rejón, i el col•loqui en general, està marcada per una dura crítica als sindicats UGT i CC.OO., als quals acusa de traïdors per haver arribat a un acord amb la multinacional alemanya Volkswagen per institucionalitzar la “situació precària” dels treballadors. Segons Rejón, aquest acord és una trampa, ja que els empleats tindran l’oportunitat de no treballar 25 dies cada any i cobrar-los igualment, a canvi però que l’empresa els reclami quan ho desitgi, fins i tot en dies festius. Teòricament, l’acord estableix una gestió conjunta de l’empresa patrons-sindicats. A la pràctica, però, els sindicats majoritaris (CC.OO i UGT) es limiten a donar sistemàticament el vist-i-plau a les decisions de l’empresa, segons la CGT.
Diego Rejón gesticula molt i parla amb una gran seguretat i determinació. Comença parlant en castellà, però de cop i volta es passa al català tot i les queixes d’una dona que finalment marxa.
La critica més forta del delegat obrer als sindicats majoritaris és per l’Expedient de Regulació de l’Ocupació que van establir amb SEAT i que suposava l’acomiadament de 660 treballadors. Segons Rejón, les negociacions van ser un “teatre” en les quals CC.OO. i UGT van elaborar, de manera corrupta, llistes de treballadors crítics amb la seva política sindical. El pretext oficial pels acomiadats que dóna l’empresa es basa en la seva “poca professionalitat”, terme que Rejón considera “massa subjectiu”. A més, recorda els “pocs acomiadats que hi ha hagut de CC.OO.”.

A les 19:45 hores comença la intervenció de Jorge Cartelana, un dels acomiadats de la factoria automobilística. Per Cartelana, l’únic que es va aconseguir va ser un conveni enganyós, que estableix dues opcions d’acomiadament entre les que el treballador afectat pot escollir. O bé opta perquè l’empresa li pagui el corresponent al salari de 20 dies per any treballat, amb la possibilitat que pugui tornar a contractar-lo el 2007; o bé escull cobrar l’equivalent a 45 dies per any treballat amb la contrapartida de quedar ja totalment desvinculat de SEAT. L’acomiadat adverteix que cap de les dues opcions obliga l’empresa a contractar de nou els afectats. L’extreballador de SEAT també considera que, si finalment hi ha readmissions, serien igualment selectives i que l’empresa triaria als treballadors que no s’han mostrat en contra de les seves pròpies polítiques. Cartelana afirma que “és per aquest motiu que els sindicats majoritaris, en comptes d’enfrontar-se a l’expedient regulador, el que fan és posar la por al cos i recomanar als seus afiliats que no denunciïn SEAT, perquè d’aquesta manera tindran més oportunitats de ser readmesos”.
Cartelana parla amb nerviosisme i es toca constantment el cabell i les orelles. Sembla molt afectat per la seva nova situació.
La última qüestió que explica als assistents és que setmanalment el Comitè d’Acomiadats es trasllada a la fàbrica per mantenir el suport dels seus antics companys en la seva lluita. Una altra activitat del Comitè és mobilitzar-se i participar en xerrades, en mitjans de comunicació, etc.

Durant el col•loqui, que ha començat a les 20:00 hores, un jove acomiadat militant del PSC i CC.OO., acusa de “venuts i corruptes” els seus líders, Matías Carnero i Manolo Gálvez, signants del polèmic acord. Afegeix, molt exaltat, que probablement es produiran readmissions dels afiliats a Comissions Obreres, ja que els seus dirigents “tenen por que els militants se’n vagin a la més combativa CGT”.

En aquesta línia li respon Diego Rejón, que mostra una prova material de la “corrupció” de Carnero. Es tracta d’un full destruït pel líder de la UGT, però recuperat i reconstruït (enganxat amb celo). En l’acta es pot llegir el terme “acomiadaments pactats”. Rejón informa que Matías Carnero va reconèixer l’autoria del full manuscrit davant un jutge.
Un cop tancat el torn de preguntes, l’acte s’acomiada amb un unànime “¡Viva la clase obrera!”.

Breu història de 660 drames

Els centenars d’acomiadaments no són res més que la culminació d’un llarg camí de pressions, amenaces i precarització.

El drama de bona part de la plantilla de SEAT – símbol del moviment obrer durant la Transició, quan conquisten valuosos drets- comença el novembre de 2001. Llavors s’inicia un importantíssim canvi generacional que instaurarà una doble escala salarial (els nouvinguts rebran fins un 50% menys dels sous originals). A més, aquest relleu massiu jubilarà a molts dels combatius obrers dels anys 70 i 80, restant així gran part de la capacitat de resposta dels treballadors enfront les ‘ofensives’ del patró.

El pas segon data de finals de 2002. Mentrestant, Volkswagen havia retirat part de la producció catalana, deixant només dos models per fabricar: l’Ibiza i l’Altea.

El cas és que a finals d’aquest 2002 s’inicia el “xantatge de la flexibilització”, tal i com l’anomena l’acomiadat Jorge Cartelana. Amb l’objectiu “d’adaptar-se a les necessitats del mercat en un món globalitzat”, Volkswagen trasllada part de la producció –al voltant d’un 10%- de les plantes de Martorell i de la Zona Franca a Bratislava (Eslovàquia). Les comparacions empresarials per abaixar els salaris i per obtenir més flexibilització seran “contínues”

Al gener de 2003 es celebren eleccions sindicals. La CGT és exclosa d’un liderat que abans compartia amb CC.OO. Comissions s’alia amb la més “conservadora” UGT.

Les pressions abans esmentades i el triomf d’un sindicat menys bel·ligerant es plasmen en el Conveni de 2004. Aquest acord laboral, presentat pels sindicats i els patrons com “una assegurança per la continuïtat de l’empresa i de la plantilla”, institucionalitza la “bossa d’hores” –comentada en el ‘cos’ de la crònica- i inclou una “clàusula trampa”. Aquesta clàusula permet renegociar el conveni si l’empresa es declara en “crisi”. Això no triga en succeir i l’empresa amenaça amb un “Expedient de Regulació de l’Ocupació” que afectaria algun miler de treballadors.

Davant aquesta mesura, els sindicats CC.OO., UGT i CGT s’uneixen en un front comú. Un dirigent de CC.OO. anuncia que “aniran a la guerra, però cap acomiadat”. S’inicien un seguit de mobilitzacions.

El 4 de desembre de 2005, a causa de l’ultimàtum de Volkswagen i de les pressions del govern de la Generalitat –el Conseller d’Indústria, Rañé, declara que “si no s’accepta l’expedient, l’empresa farà altres coses pitjors”-, el front unitari es trenca i els dos grans sindicats s’afanyen a negociar.

La negociació acaba la matinada del 15 al 16 de desembre amb un acord, signat per CC.OO. i UGT, que acaba amb 660 llocs de treball. Els acomiadats són seleccionats seguint criteris tan abstractes com la seva “polivalència” o la seva “professionalitat”.

El 23 de desembre de 2005, quan l’empresa comença a executar els acomiadaments, els treballadors de SEAT realitzen una vaga massiva i espontània en solidaritat amb els seus ex-companys. La lluita per la readmissió ha començat.

Jordi Busón

Marta Agraz

Pablo Alegria

Ana Belén Callado

Entrevista a un 'sense sostre'

Història ‘sense sostre’

“Quan entres en el cercle és molt difícil sortir-ne”

“El culpable que estigui al carrer, sóc jo mateix”

En Roberto va viure als carrers de Barcelona durant gairebé un any. Des de fa dos mesos passa les nits en una casa ‘okupada’ del barri del Mercat Nou (l’Hospitalet) i es guanya la vida fent d’estàtua a les Rambles barcelonines. En Roberto és un italià que va voler venir a viure a Catalunya per canviar d’aires, després de separar-se de la seva dona. No obstant, les coses no li van anar com es pensava i va veure’s obligat a dormir al carrer. Ara, als seus 40 anys, veu difícil recuperar una vida com l’anterior, i és que la seva addicció a l’heroïna li posa encara més traves a l’hora d’aconseguir un lloc de treball. Això no impedeix que en Roberto sigui una persona dinàmica, amb ganes de fer coses i amb recursos per guanyar-se la vida. Entre la gran distància que ha de recòrrer (de l’Hospitalet fins les Rambles) aprofita per dinar cada dia en el menjador social del Paral·lel.

Darrera la cua de persones que esperen al menjador social surt, ja dinat, en Roberto, que s’ha assabentat de la nostra presència per l’assistenta social del centre. Les seves primeres paraules les empra per presentar-se i per anunciar que dóna per fet que cobrarà cinc euros per l’entrevista. Finalment, però, desestima la seva demanda quan és convidat a prendre un cafè. En sentir aquesta proposta se l’il·lumina la cara, dibuixant un somriure de bat a bat: “Fantàstic! Fa un any que no sec a una terrassa a prendre res”.

- Per què vas venir a Barcelona?
- Fa un any volia canviar d’aires i vaig pensar que aquí podria viure bé, però vaig acabar dormint al carrer. Ara, des de fa dos mesos visc en una casa ‘okupada’ al Mercat Nou, amb sis persones més. Són molt joves, no tenen experiència i sempre es droguen. Durant el dia dormen i de nit, festa. Després, si tenen un problema van a la mama.
- Quan dormies al carrer, en quin tipus de llocs ho feies?
- Dormíem a les Drassanes o per les Rambles. Allà érem vària gent dormint i estàvem millor, ens fèiem companyia. O si no, dormia en contenidors d’obra.

Per fi es divisa un bar. Deuen ser tantes les ganes que té d’arribar-hi, que travessa pel mig de l’Avinguda Paral·lel. Després de provocar un petit caos circulatori, s’asseu en una de les cadires i demana un cafè.

- Com és el teu dia a dia, com guanyes els diners?
- M’aixeco pel matí i vaig cap a les Rambles a fer d’estàtua. Després dino al menjador social i me’n torno a les Rambles, fins al vespre. Per dutxar-me vaig a l’alberg de Navas o al centre de Drassanes, on em donen roba neta. D’aquests centres rebo molta ajuda.
- I de la gent del carrer també? Què penses de la societat?
- Hi ha molta gent que no es preocupa. He vist moltes vegades gent a terra que estava no morint-se, però quasi, i la gent no mirava. Molta indiferència. En conjunt, eh? No només aquí. No pensen per què tens un problema. Molta indiferència., poca comprensió.
- Els primers dies que vas dormir al carrer com van ser? Què recordes?
- No sé, no sé contestar la pregunta... perquè no...

En intentar respondre aquesta pregunta, Roberto no pot evitar emocionar-se. La resposta la diu amb la veu tremolosa, i uns ulls molt brillants, com a punt de plorar. Es fa un silenci d’uns segons, però etern, que es trenca amb la primera glopada de cafè, després de força minuts sense que l’hagi tastat.

- Tens família a Itàlia?
- Sí, tinc els pares i un germà. De tant en tant els truco. Abans tenia una dona, però ens vam separar. Aleshores vaig voler canviar d’aires i vaig venir aquí.
- Per què no tornes a Itàlia? No creus que estaries millor?
- Depèn de mi mateix. Perquè jo quan vaig venir aquí estava molt bé. Pensava trobar feina i una casa ràpidament; però per això necessitava la documentació, necessitava això i allò altre i em vaig quedar ‘perdut’ pel carrer. Tinc la documentació italiana, però necessito la d’aquí. No tinc l’empadronament, no me’l fan si no tinc un lloc on viure. No bec però el problema és que em punxo.
- Compres la droga amb els diners que treus fent d’estàtua?
- No, vaig començar a punxar-me a Itàlia, però ho havia deixat. –En Roberto intenta esquivar la pregunta- Aquí, després de dos mesos sense trobar feina vaig tornar a caure. El primer dia que vaig arribar vaig anar al port perquè m’agradaria treballar de pescador. Però no tinc el permís de treball. Em deien: “Vine després”; però després, després, després... i ja han passat 12 mesos. A més, per fer-me els documents necessito diners, i només la foto ja costa tres euros. De vegades tres euros els guanyo en cinc minuts, i de vegades en tot un dia no trobo ni un euro. Un problema et porta a un altre.
- I tot plegat de qui és culpa? És de l’Administració, podria facilitar més les coses?
- Culpa... és culpa meva. Primer és culpa meva, i segon del sistema capitalista i consumista. El cas és que no trobo feina. Una mica, segur, és pel problema de la droga. Cada dia em punxo, és molt difícil de sortir-ne.
- Creus que pots deixar la droga en algun centre de desintoxicació?
- Un pensa: “vas allà i t’ajuden”. No. Vas allà i et diuen: “vine d’aquí una setmana a parlar amb l’assistenta social”; “vine d’aquí quinze dies a parlar amb el doctor”, i mira, jo no sé ni quin dia és avui. No sé ni en quin any som, 2006, 2005... quin any és?
- Sí, 2006. Quan estaves a Itàlia a què et dedicaves?
- Treballava en una fàbrica de coure. Però he fet altres coses, de paleta, electricista...
- Abans d’estar fent d’estàtua, demanaves pel carrer?
- Sí, bé, venia figures fetes de llauna al carrer. Però venia la Urbana i m‘ho treia tot, em treia els diners... Fent això podia guanyar en un dia 30-40 euros; més que ara. Estava bé, i tampoc hi ha tantes alternatives, crec. O si no s’ha de robar, però jo no robo. No m’agrada robar, em punxo però tinc valors: l’amistat, la família...
- Quan vas començar a punxar-te?
- Molt tard, als 25 anys. Tots s’inicien als 15 o 16. A casa hi havia cocaïna, i de la cocaïna em vaig iniciar en l’heroïna. Cada persona té els seus problemes. Jo quan era nen era tranquil, després vaig tenir la meva feina, una dona... Però un dia va canviar tot.
- Però pot tornar a canviar.
- Una vegada entres en el cercle és molt difícil sortir-ne, molt. I si trobes una persona bona sempre has d’estar atent. Et ve i el primer dia et diu: “jo t’ajudo”. També el segon, i el tercer. Al cap d’una setmana et diu que vagis a casa seva, et deixa dutxar-te, et vesteix... Però de vegades el vuitè dia t’ho roba tot. Llavors et deprimeixes i no et queda valor. I has de començar tot el rotllo.
- Malgrat tot, tens esperança?
- És clar. Vull anar a Itàlia a fer un bon tractament contra l’heroïna. El d’aquí no és bo.

En Roberto pregunta l’hora. Són les 14.30 h. Es dóna una palmada a la cuixa i s’aixeca. Després d’una encaixada de mans i desitjar-li sort comença a desaparèixer, Paral·lel abaix, rumb el seu lloc de treball.

Crònica ambiental

40è ANIVERSARI DEL CEC

Kumbes del Mambo i Gossos porten la festa a Corbera de Llobregat

El Centre Esplai Corbera celebra el seu 40è aniversari amb un concert, una gimcana i una cercavila


Jordi Busón
Corbera de Llobregat

El Centre Esplai Corbera (CEC) va organitzar el passat dissabte 25 un concert a Corbera de Llobregat, amb els grups Kumbes del Mambo i Gossos, en motiu de la celebració del seu 40è aniversari. Durant la jornada es van realitzar altres activitats festives, com una gimcana per nens i una cercavila de gegants.

El recital va començar a càrrec dels Kumbes del Mambo, a les deu i alguns minuts de retard d’una nit estrellada i de temperatura estiuenca, a la pista de la Societat Diadema (les instal·lacions que fa servir el CEC), una mena de pati interior de 700 metres quadrats. Els Kumbes, un grup barceloní que toca música molt diversa, des de rumba i salsa fins a cançó popular, sempre aconsegueix transmetre al públic molta energia i ganes de passar-s’ho bé. En l’escenari ple dels diferents colors llampants de les seves camises de flors, els Kumbes, a més de cantar cançons, també van fer una animació i un espectacle paral·lel: coreografies, disfresses, i un llarg etcètera. En realitat, els podríem qualificar d’orquestra d’animació.

Després de pagar els cinc euros de l’entrada i haver estat marcats a la mà amb una simple creu feta amb retolador,

El segell fet a mà feia pensar que el concert despendria senzillesa

el públic es mostrava força inactiu escoltant la música dels Kumbes. No va ser fins un quart més tard, amb l’entrada de joves més animats, que la festa característica del grup va contagiar-se a la gent, especialment als adolescents.
De les 200 persones presents, (una xifra que feia que l’assistència fos considerable tenint en compte el poc espai del recinte) la gran majoria eren joves de 15 a 25 anys, encara que també hi havia nens de l’esplai i no tant-nens instal·lats en la franja dels 30 i 40 anys, alguns d’ells, els seus pares. Els nens estaven calmats en el concert, mirant-se amb curiositat, i fins i tot certa temeritat, les bogeries dels adolescents. D’altra banda, els més grans estaven més allunyats, fent petar la xerrada.


Efectivitat contra l’alcohol

Durant el concert, molts joves seguien ballant de maneres estrambòtiques i fent gresca: portant-se a cavallet, saltant el poltre o ballant rumba a pas de tango. Encara que ho semblés, no duien alcohol a sobre. Sembla ser que la presència de tres professionals de la seguretat privada van intimidar més que el desplegament policial en motiu del macrobotellón del passat dia 17 a Barcelona. No obstant, i segurament pels tres euros que costaven les consumicions en el bar habilitat en el recinte, hi havia migracions constants de joves cap a un parc pròxim. Per beure, “és clar”.


Els Kumbes animen la nit

Els Kumbes del Mambo donant vida a l’escenari
El concert de Kumbes del Mambo, després de temes com “Festa Major” o la versió ‘rumbera’ de “Els Segadors”, va arribar al punt àlgid en el seu (ja típic en concerts) ball col·lectiu: el cantant del grup va fer una crida a que el públic es disposés en rotllana. Un noi va començar a donar-hi voltes al voltant, i quan va acabar la cançó (en la lletra de la qual es demana per ballar a una dona) es va haver d’aturar davant de la persona que triés. Llavors, els dos, agafats de la mà, tornaven a donar voltes al voltant de la rotllana, i se’ls anava incorporant la gent que triaven cada vegada que s’acabava la tornada de la cançó, fins que tothom qui volia participar d’aquest joc sortia a ballar. Altra vegada, els més grans es limitaven a mirar-s’ho. El final del ball col·lectiu, però, es va convertir en un autèntic desordre en el qual tothom va sortir a ballar a la vegada.
Els integrants de Kumbes del Mambo van aportar encara més animació en llançar globus al públic, i també unes quantes vegades confetti, que a mesura que el concert avançava anava cobrint el terra –i els caps dels assistents. Després de dues hores, amb una autèntica festa instal·lada en el concert, i després d’una petita pausa, els Kumbes van donar pas als Gossos, una formació manresana amb una important trajectòria dins el panorama de la música
en català.


El toc seriós del concert

Amb l’actuació de Gossos, el concert va tornar-se més ensopit, (o potser més convencional) però van aportar-hi més experiència musical. El públic va tornar a prendre una actitud com la del principi i va deixar de moure’s com feia una estona. És cert que els assistents ja estaven cansats, és cert que les cançons de
Gossos –d’un estil més pop- són molt menys ballables que les de Kumbes del Mambo, però també és cert que van apostar per cantar, en la seva majoria, les cançons del nou disc, segurament per promocionar-lo.
La juguesca, però, tenia la contrapartida que la gent no se sabia gaire les noves lletres i, malgrat que el públic no parava de demanar el seu clàssic “Mira’m bé”, finalment no el van tocar. Amb tot, l’ambient creat en l’actuació anterior es va anar refredant. Les càmeres de la televisió local de Corbera enregistraven l’actuació de Gossos, mentre que entre el públic s’hi podia distingir la Laia, la cantant de Kumbes del Mambo, interessada
en com ho feien els seus companys de professió.


El concert va ser “entre família”

Just en acabar el concert, ja passades les dues de la matinada, Roger Farré, el baixista de Gossos, va regalar la seva pua a un dels joves que estaven a tocar de l’escenari. Pocs minuts després, tots els integrants del grup es van barrejar entre el públic, amb el que van estar parlant i fent-se fotografies durant uns vint minuts, mostrant-se molt amables i cordials.

Tot plegat –la proximitat dels músics al seu públic, les reduïdes dimensions del recinte, i la senzillesa en l’organització- van donar un toc de familiaritat al concert.

El concert va ser més entranyable del que hauria estat un amb més públic

El concert, que organitzava el CEC i que estava recolzat per Ràdio Corbera, l’Ajuntament de la localitat i la Generalitat de Catalunya, entre d’altres; no va ser l’única activitat relacionada amb el 40è aniversari de la fundació de l’esplai. Al migdia s’havia fet una cercavila amb els Gegants i Grallers de Corbera, mentre que a la tarda es va celebrar la Gimcana de Ràdio Corbera, en la qual l’emissora municipal guiava els participants en les diferents proves.
El Centre Esplai Corbera va ser fundat ara fa 40 anys pel Mossèn Josep Maria Lara, i té un ideari basat en fer créixer els nens com a individus i com a parts integrants de la societat, tot això des d’una visió cristiana.

En general, el públic va sortir del concert amb cara de cansament, però sobretot de satisfacció. “Ha estat fantàstic, els cinc euros han estat poc”, declarava una de les assistents. L’única queixa que es podia copsar eren els renecs dirigits als confetti que havien quedat literalment enganxats entre els cabells i sobre la roba. De ben segur que l’endemà tothom se’n va trobar algun per casa seva: un record d’un concert que va transcórrer en bon ambient i en el què la gent va demostrar que s’ho passava molt bé.

Maria Alpí: “El que fem és omplir la ‘motxilla’ que portem en néixer, on anem acumulant experiències”

La Maria Alpí és la directora de la “Gespa”, l’escola bressol de l’Autònoma. De mitjana edat, alta i morena de pell, és plasmada en un dibuix fet pels nens, que penja del seu despatx. “Mari”, hi posa. Així és com coneixen aquesta dóna que ens va atendre entre els plors de la Júlia, que va haver d’anar a renyar perquè havia fet algun desastre amb les cadires. La Mari també forma part de la Fundació Privada Gespa, juntament amb quatre representants de la UAB i dos de l’Ajuntament de Cerdanyola.


Quin és el funcionament de l’escola, la pedagogia que se segueix amb els nens...?
Bàsicament, basem la nostra manera de treballar en l’àrea natural i social, que és el que vertebra tota la pedagogia de l’escola. Consisteix en les festes populars i l’entorn natural més proper: tenim el nostre jardí que ens permet treballar per introduir als nens un respecte pel medi. També intentem donar consignes, tant als nens com a les famílies, perquè participin d’una societat més sostenible.

Perquè les principals activitats o jocs es fan, quins són?
De manipulació, d’observació, de comunicació. Juguem amb coses de l’entorn natural, com poden ser elements del bosc, o amb ingredients de cuina quotidians. Per exemple experimentem què passa amb la farina en barrejar-la amb aigua, què passa si posem sucre a la llimona... en el dia a dia es van donant activitats d’aprenentatge.

Podríem dir que l’objectiu primordial és despertar la curiositat del nen?
Exacte, sempre pensant que el nen sigui curiós i que vulgui participar, perquè confiem que el nen petit pot fer moltes i moltes coses.

Quin és el tracte que teniu amb els pares?
És un tracte molt quotidià: els pares entren cada dia a l’escola a deixar els seus fills, i si se’ls ha de comentar alguna cosa se’ls comenta. I si no, ajuden els seus fills a treure el pitet, a posar-lo a la cistella, etc. També es fa una reunió en iniciar l’escola, entrevistes individuals amb cada família, etc. A més, els nens de 0 a 2 anys porten una llibreta a casa cada dia, que és un mètode de comunicació on expliquem l’evolució del nen i on també els pares poden explicar les coses de casa.

I el tracte és cordial?
Molt, molt cordial. Els pares també participen en l’escola: si un pare sap tocar la flauta doncs es fa un concert de flauta... intentem implicar les famílies dins l’escola.


Creus que la professió de mestre de pre-escolar està infravalorada? O al contrari, si la societat pensa que és complicat.
Crec que està infravalorada, i també pels nostres companys, els de l’“escola de grans”, que diem nosaltres. Ens sentim mestres dels nens petits i confiem que poden fer moltes coses, i ho sabem, i per això els proposem moltes coses a fer. Però des de fora es veu com un espai on es guarden els nens, on es canvien, on se’ls dóna de menjar... i totes aquestes coses no són gaire valorades. Però són coses imprescindibles i importantíssimes en el creixement del nano. Depèn de com el tractis a l’hora de canviar-lo, a l’hora de donar-li el berenar, a l’hora d’anar a descansar... totes aquestes coses tant rutinàries són molt importants en el creixement. Perquè són activitats d’aprenentatge.

I aquesta és una de les principals responsabilitats que té la teva feina? El fet d’influir en la futura vida del nen...
Pensem que el que fem és anar omplint aquella motxilla que portem en el moment de néixer, on anem acumulant experiències i que un dia determinat apareixen, i nosaltres hi col·laborem. Els nens van acumulant coneixements que després en l’“escola de grans” els permetrà tenir una base feta, que els ajudarà a comprendre millor els continguts.

I com heu viscut des de l’escola, o més particularment el teu punt de vista, aquests últims casos que han passat del maltractament de la nena, l’Alba; el reformatori de l’Empordà, el nadó amb restes de cocaïna a la sang...
Jo ho visc com a persona, i també amb les meves companyes que ho hem comentat. Em pregunto què els passa pel cap als pares per poder fer coses així. Com la gent pot abusar d’un nen que no es pot defensar? No és indignació, sinó tristor. Tristor de no poder ajudar aquestes famílies, que són famílies desestructurades. I el cas dels nens suïssos... penso que és una manera de treure’s un “problema” de la família, pagant uns diners i no volent saber on estan ubicats els seus fills. I un abús per part dels adults de tenir-los així.

Per evitar aquests casos s’ha d’ajudar les famílies?
Penso que des de l’Administració hauria d’haver-hi molts ponts de cara a les famílies, i donar respostes de formació. Que els municipis creessin una xarxa integral de la petita infància, en la qual hi haguessin psicòlegs, assistents socials... per detectar què passa, quines ajudes podem donar; buscar el que hi ha en cada municipi i oferir aquestes possibilitats.

Alguna vegada us heu trobat amb algun cas que penséssiu que un dels nens ha estat maltractat?
No, aquí a l’escola no.

I si veiéssiu un nen amb marques, cops... què faríeu?
Evidentment ho denunciaríem. Primer intentaríem saber què passa, amb la família. Però crec que seríem prou objectives com perquè depèn del que veiéssim o detectéssim, demanaríem que es fes un seguiment de la família.

Què és pot aprendre d’un nen?
Un nen? T’ensenya moltes coses. Perquè el nen per sí mateix és innocent, i aleshores és solidari. I el nen petit et dóna una alegria i unes ganes de viure amb ell i créixer amb ell que et fa planejar activitats perquè pugui créixer i ser feliç.

I el millor que un nen pot aprendre d’un adult?
No ho sé, perquè els adults estem molt carregats de coses. Jo penso que el millor que podem donar als nens és ensenyar-los a ser solidaris, a ser amics, a col·laborar, a ser respectuosos amb tot: el medi ambient, les persones, els animals...

'Botellón' vs. protestes d'estudiants (França)

Setmana de joves

L’equador d’aquest mes de març ha estat marcat pels joves, en dues ciutats diferents –Barcelona i París- i per dos motius ben diferenciats. ‘Mentre a França els joves feien la revolució, aquí es limitaven a beure pels carrers’, asseguren molts en un intent demagog de satanitzar encara més el botellon (o per què no dir-ne, ‘garrafot’). No és just arrossegar el garrafot fins a un context problèmatic (el francès) que no és el que li pertoca: segurament el jovent català també reivindicaria els seus drets si aquí s’aprovés una llei com la que ha fet detonar els estudiants francesos.

A banda d’aquesta diferenciació de contextos, en ambdues concentracions de joves van haver aldarulls, això sí, protagonitzats per una minoria. Aquests fets, comprensibles a París, resulten del tot inadmissibles a Barcelona. Si bé és cert que hi va haver un excès d’autoritat que va exaltar els joves, un garrafot no ha de comportar cap acte violent. En fer-lo massiu, les autoritats haurien d’haver permès celebrar-lo en un lloc que no molestés els veïns, com en un gran parc o a la platja i, d’aquesta manera, s’haurien estalviat molts avalots. Al jovent parisenc, però, recomanaria que seguís protestant allà on molestés més els governants.

Memòries d'una càmera de seguretat

La càmera de seguretat del passadís de correspondència de l’estació de metro de Passeig de Gràcia capta una aparent tranquilitat. Són dos quarts de dues de la matinada, mitja hora abans que tanqui el metro, i només es veuen tres persones que vénen de la llunyania de l’intermianble passadís que connecta les línies 2 i 3.

Un minut més tard, la càmera reconeix les tres figures: es tracta d’una dona de mitjana edat, que pel seu aspecte sembla de classe social alta. Darrera d’ella, dos joves d’una vintena d’anys acceleren el pas paulatinament.

Són dos quarts i cinc, i tots tres ja han arribat al final del passadís, a pocs metres d’on se situa la càmera que enregistrarà l’assalt. Un dels joves precipita la mà dreta cap a la butxaca de la caçadora texana i estripada que duu. Després de remenar-hi els dits durant uns instants sense èxit, a la vegada que se li posa cara d’espant, treu un objecte allargat i l’acosta sense pensar-ho a la dona.

La coneguda actriu barcelonina es gira i somriu amablement als joves. Tot seguit, agafa el bolígraf que li ofereix un d’ells i, en un tros de paper que es treu del no-res hi estampa la seva rúbrica.

Monòleg Pujol (estat rebel)

Vine Artur, com que vas perdre les eleccions t’explicaré la meva vida perquè aprenguis del mestre.

Per ser un bon president, primer t’han d’haver tancat a la presó per rebel. Qui s’han cregut que són?? Total, per haver cantat el Cant de la Senyera! No sé... però si tampoc vaig cantar tan malament!

El primer que vaig pensar va ser que el poble havia de reaccionar contra aquell dictador. Un poble que havia estat lliure i que aleshores era oprimit. M’enrecordo (tos), m’enrecordo que cridava des de la garjola: Catalans! Agafeu la falç i sortiu al carrer! Que les nostres senyeres deixin de ser marrons per la pols. Aquí, l’únic que ha de ser marró és la nostra terra, la Moreneta i el Llobregat!

Continua llegint el monòleg

Maragall dóna permís al Bisbat de Lleida per retornar les obres d’art a l’Aragó

El Bisbat de Barbastre està disposat a recórrer al Tribunal Constitucional si les obres d’art no es retornen a l’Aragó

El permís que legalment el Bisbat de Lleida necessitava per poder retornar les obres d’art a l’Aragó va arribar ahir, quan Pasqual Maragall, president de la Generalitat, va enviar una carta al seu homòleg aragonès, el també socialista Marcelino Iglesias, en la qual qualificava de ‘prioritari’ el retorn de les obres d’art sacres.

Aquesta carta obre un nou escenari a la propietat de les obres, en espera que el Vaticà deliberi el recurs presentat pel Bisbat de Lleida per tal de mantenir-les a la capital del Segrià.

El Bisbe de Barbastre, Alfonso Milián, manté que està disposat a recórrer al Tribunal Constitucional si no aconsegueix els seus propòsits per la via eclesiàstica. ‘Ells [el govern català] no dubten de la propietat de les obres i saben que es van catalogar indegudament, així que donaran la seva autorització’, va declarar Milián en referència a les reunions mantingudes amb Caterina Mieras, consellera de Cultura.

El Bisbat de Lleida defensa la seva posició assegurant que la seva propietat sobre les obres d’art es basa en la possessió continuada, la conservació i la restauració de les peces. A més, fa referència als títols de propietat que es van aconseguir per mitjà de compres.

Per la seva banda, a Barbastre defensen que entre un rector i un bisbe no pot haver cap transacció econòmica i que, per tant, les obres es van adquirir al marge de la legalitat.

El Bisbat de Barbastre porta reclamant 113 obres d’art al Bisbat de Lleida ja fa més de deu anys quan, el 1995, el Vaticà va decretar el traspàs de les parròquies de la Franja –administrades pel Bisbat de Lleida- al Bisbat de Barbastre-Montsó. Aleshores el Govern d’Aragó va reclamar el seu patrimoni conservat a Lleida. Encetat el conflicte, el Vaticà es va pronunciar el 2005 a favor d’Aragó exigint a Lleida que entregués les obres sacres en un termini de 30 dies. Francesc Xavier Ciuraneta, el bisbe de Lleida, va interposar un recurs contra la sol•licitud i va demanar permís a la Generalitat per poder lliurar-les, ja que aquesta té l’obligació de vetllar per la unitat museística. Ara aquest permís ha arribat amb la carta de Maragall i l’acord que anuncia, cosa que ha desconcertat el bisbat lleidatà.

Per entendre la discòrdia hem de remuntar-nos al 1835, quan a Espanya s’inicià un procés de desamortització de béns eclesiàstics, amb el qual el patrimoni artístic de l’Església es dispersà en diferents mans privades. A finals del XIX el Bisbat de Lleida començà la recuperació de part d’aquest patrimoni, que va ser propiciada per l’esperit romàntic de la Renaixença catalana. D’aquesta manera, el Museu Diocesà de Lleida es va inaugurar el 1893, sent, junt amb el de Vic, el primer de l’Estat.

En aquest context, el bisbe Messeguer de Lleida va començar a comprar obres d’art provinents de la Franja de Ponent (Aragó) per ingressar-les al museu. Com a prova de la compra es conserva un rebut.

El Parlament Europeu es traslladarà a Barcelona el 2008 (notícia falsa)

Jordi Busón Morén
Barcelona

El Parlament Europeu es traslladarà a Barcelona el 2008

La Unió Europea pretén apropar-se als ciutadans de l’eix mediterrani

L’edifici del Parlament Europeu, ubicat a la ciutat francesa d’Estrasburg, es traslladarà a la Zona Fòrum de Barcelona el febrer de 2008. La decisió s’ha tirat endavant després que la proposta feta pel president de l'euro-cambra, el català Josep Borrell, fos aprovada ahir per 515 dels 732 diputats.

“Creiem convenient descentralitzar les institucions europees de l’àrea del mar del Nord per apropar-les al Mediterrani”, va declarar Borrell en una roda de premsa posterior a l’aprovació. Amb aquesta mesura s’intentarà, a més, fer créixer el sentiment europeista al sud de la Unió.

A la capital catalana les obres començaran a la zona Fòrum a mitjans de 2006, on es construirà el futur Parlament, un edifici de Santiago Calatrava amb forma de mitja lluna i recobert de vidre, que es preveu enllestir a finals de 2007. El Parlament Europeu de Barcelona tindrà una capacitat per a mil diputats, ja que es preveu l’ampliació de la Unió a Turquia, Croàcia, Bulgària i Romania, i en anys posteriors possiblement a d’altres països dels Balcans.

La decisió ha estat molt ben rebuda per l’Ajuntament barceloní i pels Governs català i espanyol. “És una oportunitat històrica per Barcelona. Després de ser un dels centres esportius i culturals en esdeveniments passats, ara la ciutat es farà un lloc en la política internacional de manera continuada”, va assegurar l’alcalde Joan Clos en presentar el projecte de Calatrava.